Article d’opinió per Víctor Jiménez Díaz
📸 © bautadivori. El Amor Brujo de Manuel de FallaA Barcelona, Diumenge, 03/05/2025
Catalunya és, i sempre ha estat, una terra d’acollida, de mestissatge, de trobada, de creació i de celebració cultural. Al llarg de la seva història, ha sabut integrar expressions artístiques molt diverses, arribant a sentir com a pròpies formes musicals alemanyes com el Lied, l’impressionisme i la mélodie française, la cançó tradicional anglesa o irlandesa, les tarantelle napolitanes que algun dia van ser catalanes, els ballets russos, les harmonies hongareses, les rítmiques balcàniques, la música àrab, africana, oriental… i també el folk, el pop, el rock, el jazz, el cinema de Hollywood i les seves bandes sonores, i les corrents urbanes de l’Amèrica Llatina. Tot això ha enriquit el paisatge sonor català, perquè la cultura catalana no és una fórmula tancada, sinó una identitat oberta, reflexiva i capaç d’estimar profundament allò que emociona.
En aquest sentit, el flamenc i les sevillanes, tot i néixer a Andalusia, formen part també de la cultura catalana. No per apropiació, ni per imposició, sinó per convivència, per emoció compartida, per història viscuda. I també per la tasca de catalans com Felip Pedrell, pare de l’etnomusicologia moderna, que va ser el primer gran estudiós del flamenc, transcrivint-lo, documentant-lo i dignificant-lo com a patrimoni musical. Pedrell no només va estudiar el flamenc, sinó també la jota, la música sefardita, els cants de pagès, el cançoner de palau, la música religiosa de Tomás Luis de Victoria, la Capella Reial de Madrid, la joia montserratina, i fins i tot les coples d'Alfons X el Savi. Un català, doncs, a l’origen del reconeixement acadèmic d’un gènere que avui molts consideren aliè.
© Víctor Jiménez Díaz · Milo Pérez (EL Círcol de Reus)
La península Ibèrica, i aquest estat compost de nacions, ha conviscut sempre amb intercanvis. Qui no té un avi valencià, té un cosí francès; qui no té una mare andalusa, té un pare basc o un germà a Madrid. Quan no aragonès, encara més pròxim i amb arrels històriques compartides que es remunten a la mateixa senyera. Aquesta barreja no és una amenaça, és una riquesa.
Des de mitjans del segle XX, milers de famílies andaluses, extremenyes i castellanes van arribar a Catalunya amb les seves tradicions, músiques i veus. Als barris i també als centres de Barcelona, Badalona, l’Hospitalet o Santa Coloma, el flamenc va trobar nous escenaris, nous públics, nous accents. Van sorgir tablaos, penyes, festivals, i artistes com Carmen Amaya, nascuda al desaparscut Somorrostro, i que va revolucionar el món del flamenc; Miguel Poveda, que ha sabut unir tradició i modernitat; Mayte Martín, que ha portat el flamenc a nous horitzons; i Rosalía, que ha posat Barcelona al mapa global amb un mestissatge cultural com a signatura pròpia. En aquesta empresa, també trobem figures de "la lírica" o de "la clásica", on cal destacar la soprano Montserrat Caballé, o encara més recordada en el camp de la música popular i folklòrica, la també soprano Victoria de los Ángeles. Tots ells són un tresor, una glòria i un orgull espanyol, sí, però també —i molt— català.
La rumba catalana, amb figures com els barcelonins El Pescaílla, El Chacho, el mataroní Peret o l'argentí Gato Pérez; nascuda al cor gitano de Gràcia, és una fusió de cants populars catalans i andalusos sobre ritmes afro-cubans. Perquè sí, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica també són a les nostres arrels, en costums, tradició i maneres de sentir. La comunitat gitana catalanoparlant en va ser la gran precursora d’aquest estil, que va incorporar el ventilador com a tècnica de guitarra i va fer de la rumba una expressió comunitària, festiva i profundament catalana.
Avui dia, el flamenc també es canta en català, i les sevillanes es ballen a fires locals amb naturalitat. No hi ha contradicció en això. Perquè ser català és construir-se des del respecte i el sentiment, no des de la negació. Reconèixer el flamenc com a part de la cultura catalana no resta, suma. No divideix, uneix.
El mateix passa amb la Sarsuela, sovint vista com una expressió aliena, associada a Madrid i a la tradició castellana. Però la sarsuela té una arrel profunda a Catalunya. Des del segle XIX, compositors catalans com Amadeu Vives, autor de Doña Francisquita, van ser figures clau del gènere. Dramaturgs com Frederic Soler “Serafí Pitarra”, Anselm Clavé o Francisco Camprodón van escriure llibrets que van marcar època, estrenats en teatres com el Liceu, el Teatre Tívoli o l’importantíssim Teatre Principal, antic Teatre de la Santa Creu, amb una fortíssima presència de sarsueles, tonadilles i comèdies programades des de la seva inauguració.
La Companyia de Sarsuela Catalana d’Ignasi Elias, creada el 1865, omplia el Teatre Tívoli cada nit d’estiu. Entre 1850 i 1950, es van catalogar més de 400 obres líriques en català, moltes d’elles sarsueles. Oblidar-ho és regalar, menysprear i auto-sabotejar el propi patrimoni.
La cultura no és una frontera, és un pont. I aquest pont fa segles que està construït entre Catalunya i Andalusia, entre sardanes i soleàs, entre cants i castells. El dia que el flamenc plori d’emoció davant d’una sardana, com tants catalans s’han emocionat amb el flamenc, sabrem que hem entès una cosa essencial: que la cultura no és propietat, és pertinença. I que tot allò que ens emociona, ens pertany. La cultura no hauria de ser imposada. La cultura es barreja, inspira, influeix, enriqueix i transforma, catalitza i esclata, fent-se pròpia. I cada arrel d’arrels, cada guspira, es converteix en un dels cinc dits de la mà: tots diferents i tots estimats, però tots cinc imprescindibles. Podríem viure sense un, sí, però llavors la mà ja no seria completa.
Però aquest reconeixement no és fàcil, perquè l’odi, com a fil que cus i alhora manté oberta la ferida, ha estat emprat com a eina de separació i s’ha arrelat profundament a les nostres ferides històriques i autopercepcions. Els conflictes polítics han agreujat la tendència a llegir allò propi com a aliè, i allò aliè com a amenaça. Hi ha catalanofòbia a Espanya, sí, però també hi ha andalusofòbia i hispanofòbia aquí. Fins i tot, n’hi ha a Madrid. Espanya ha metabolitzat l’odi extern, ha comprat la història tergiversada i reconstruïda pel filtre del feixisme intel·lectual i els interessos foranis dels segles XIX i XX, convertits —amb la nostra complicitat— en elit, dogma i ideal cultural. I ha convertit aquest odi extern en un odi intern, implacable, desmesurat i vehement. La pròpia bandera ens genera rebuig, dir “Espanya” en veu alta fa vergonya, i cridar “Visca Espanya” sembla celebrar el franquisme i les vergonyes que ens hi portaren i el sobrevisqueren fins avui. Però, en el fons, estaríem celebrant-nos a nosaltres mateixos si ens sentíssim veritablement part.
És una pena, i personalment, una tristor infinita. Una ferida emocional que cal sanar. Una disfòria, un rebuig al mirall, un sentir que una part del nostre cos i ànima ens és aliena, i que potser caldria aprendre a reestimar, acollir, acceptar i abraçar.
Estimar allò que sentim com a extern —fins i tot si ens ha ferit— no vol dir renunciar ni regalar-se. L’amor sa hauria de ser recíproc. Però l’amor, per damunt de tot, és incondicional o no és amor: és interès, és intercanvi. Autodeterminar-se amb respecte, defensar el propi espai, dir els “no” que calguin, però fer-ho sense deixar que la ignorància aliena ens robi el que som i el que estimem, és estimar-se en plenitud. I, per tant, estimar també el que ens envolta.
Les cultures són riqueses, no armes d’atac ni instruments de colonització, ni moneda de canvi ni d’extorsió. El problema no és la diversitat, sinó la manca de respecte, de valor, d’orgull i d’amor compartit.
Aquesta ferida ve de lluny. No l’hem respectat ni sanada: ni des del 1714, ni des de la Segona República, ni amb el franquisme, ni amb la transició, ni en l’actualitat. I no parlar-ne ens converteix en còmplices amables. Però encara som a temps. Sempre som a temps.
Podem entendre que l’ésser humà és una tribu global, una família feta de famílies. Que si es respecta, pot conviure en una unitat plural d’amor i riquesa. Per cuidar-nos i cuidar el món que ens ha estat regalat, en convivència amb el que ens acompanya i ens nodreix.
© Víctor Jiménez Díaz · Milo Pérez (EL Círcol de Reus)